Notes al programa
Amb la peça Cinc contes per a nens composada entre setembre i octubre del 2012 i dedicada al Quintet Verger, Ferran Sanchis Gandia (Ontinyent, 1980), proposa tant als intèrprets com als oients un exercici d’imaginació amb cadascun dels moviments, de manera semblant com ho feu Debussy als seus Preludis per a piano, amb la diferència que en aquest cas l’oient ha de composar mentalment el seu conte a partir del títol i la música; Debussy va tenir cura d’indicar els títols dels seus preludis tan sols al final de cada peça de manera que l’intèrpret descobrira les seves impressions sense estar condicionat per les idees inicials de l’autor.
Cadascun dels moviments està escrit amb un llenguatge senzill, on l’autor empra la modalitat, la tonalitat, en algun dels casos la bitonalitat, i textures contrapuntístiques en cada conte, com al primer El jove dansaire, a la manera del fugat.
Tots ells, exceptuant el quart, El camperol i el diable, es basenamb contes suposats, cap d’ells escrits. L’últim dels contes La fera ferotge és un petit homenatge al cantautor alcoià Ovidi Montllor, basat en la lletra d’una de les seues cançons més conegudes del mateix títol
Amb el seu Tríptic, Andrés Valero Castells (Silla,1973) proposa una música de caire filosòfic especulatiu. El propi nom de cadascun dels tres moviments contrastants que conformen l’obra, personatges molt coneguts de la filosofia i mitologia grega clàssica, ja ens evoquen per ells mateixos el món imaginari al qual es refereixen. En paraules del propi autor, “Esta obra se basa en algunas de las ideas que Douglas R. Hofstadter desarrolló en su elocuente y genial libro «GEB» (Gödel, Escher, Bach)… La Tortuga y Aquiles son personajes que Zenón de Elea utiliza para explicar sus paradojas, y Hosftadter escribe unos diálogos utilizando a los tres”. Així, el primer moviment evoca la figura del filòsof grec Zenó d’Elea, remarcant al mateix la importància constructiva del factor dinàmic així com una cadència a solo interpretada per la trompa. El segon moviment, un andante, i per tant amb una velocitat no massa elevada, vol reflectir les qualitats específiques del personatge protagonista, la tortuga. Al tercer moviment, contrastant amb l’anterior, ens descriu “Aquil·les el ràpid”, formalment l’home més ràpid del món per a la mitologia grega, mitjançant l’ús d’un tempo marcat com a Allegro Vivo.
Com s’infereix del títol dels propis moviments de l’obra, Tempus fugit, Locus amoenus, Carpe diem, les Tres peces breus de Toni Cuenca Castelló (Xeraco, 1971) fan referència al temps, com a concepte abstracte i element estructural inherent, imprescindible i sempre present a la música i més encara a l’existència humana. Totes tres poden ésser considerades com una curta però intensa reflexió filosòfica, un intent de descripció de la significació real del pas del temps més o menys ràpid, del seu efecte psicològic més o menys agradable, qualitats radicalment relatives i diferents en cada moment de la vida dels éssers humans. Aquesta obra està especialment dedicada i concebuda per al Quintet Verger el qual l’ha interpretada en repetides ocasions. |
EEl recentíssim Quintet nº 2 de Víctor Vallés Fornet (El Verger, 1984), composat en maig d’aquest mateix 2012, mostra la vessant més avantguardista del present concert. Música plena d’efectes, es pot caracteritzar com a generadora d’atmosferes més que d’emocions, fugint dels conceptes més tradicionals de l’escriptura idiomàtica dels instruments que constitueixen el quintet de vent clàssic, en dissoldre la seua personalitat individual en bé d’una sonoritat de caire més col·lectiu. Aquesta composició ha estat dedicada específicament per al Quintet Verger.
Amb l’obra de José R. Pascual Vilaplana (Muro, 1971), un dels músics valencians actuals amb més projecció, i del celebèrrim Bernardo Adam Ferrero (Algemesí, 1942) el repertori interpretat al present concert connecta amb la vessant més descriptiva de la tradició musical valenciana. Com el propi autor reconeix, els Paisatges de la mà, en dos moviments titulats El Batà i El Manxem, fan referència a diversos escenaris visuals del seu poble d’origen Muro d’Alcoi, amb referència expressa a l’aigua com a motiu central i d’indubtable herència islàmica. El Batà és el nom que rep el riuet que travessa la població de Muro, mentre que El Manxem es refereix a una de les sèquies de rec d’origen islàmic que encara hui es fan servir a la citada població.
Per la seua banda, Llevantines d’Adam Ferrero presenta de forma estilitzada i baix del filtre harmònic i del llenguatge compositiu personal de l’autor, una col·lecció de diferents melodies populars pròpies del patrimoni cultural de tots els valencians. Des del Ball dels bastonets i el Ball de la Muixeranga procedents d’Algemesí, poble d’origen del propi Adam Ferrero, fins al Passacarrer basat en una melodia popular originaria de Quart de les Valls, i passant per poblacions com ara Ontinyent (“Allà baix en el riu, mare”), Agres (“Cançó de Bressol”), Silla (“Dansa dels Porrots”), Morella (“Tocateta d’eixida de Missa”) o Xàtiva (“Dansa”), les danses tradicionals es barregen amb procediments compositius de caire modernista, actualitzant la tradició, però sense abandonar-la. Música fonamentalment tonal, molt interessant i que entronca encara que de forma tardana amb molts dels principis estètics del nacionalisme espanyol de principis de segle XX.
|
